Capturar diòxid de carboni (CO2) i emmagatzemar-lo en el subsòl mitjançant processos artificials d’injecció és una estratègia relativament nova coneguda com segrest de carboni. En empresonar al CO2 en un mitjà en el qual se suposa que romandrà immobilitzat, s’evita així que acabi a l’atmosfera i reforci l’efecte hivernacle culpable de l’escalfament global.
L’estratègia és prometedora com a forma bastant expeditiva per mitigar a curt termini el problema de la creixent concentració de CO2 a l’atmosfera, però encara hi ha molts dubtes pel que fa a la seguretat i l’eficàcia d’aquesta tècnica, de manera que existeix en la comunitat científica i en l’opinió pública un debat molt acalorat sobre el tema.
L’Agència nord-americana de Protecció Ambiental (EPA) estima que les actuals tecnologies de segrest de carboni podrien eliminar fins al 90 per cent de les emissions de diòxid de carboni de les centrals elèctriques que funcionen amb carbó, capturant el CO2 i injectant a gran profunditat sota la superfície de la Terra, on seria immobilitzat a integrar-se a minerals i essencialment adoptar una forma sòlida.
No obstant això, Yossi Cohen i Daniel H. Rothman, de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) als Estats Units, han trobat que una vegada injectat el CO2 en el subsòl, s’integra en les roques una quantitat menor de la que s’ha vingut assumint fins ara.
Els autors del nou estudi van investigar en detall les reaccions químiques entre el CO2 i el seu entorn mineral un cop el gas s’injecta a la terra, i van trobar que a mesura que el CO2 es propaga pel subsòl, sol una petita part del gas s’integra a la pedra. La resta adopta una forma més tènue.
Si es converteix en part de la matèria pètria, passa a ser estable i romandrà immobilitzat allà baix per temps indefinit. No obstant això, si es queda en forma de fase líquida o gasosa, conserva una mobilitat significativa i podria tornar a l’atmosfera.
Les actuals tècniques geològiques de segrest de carboni estan orientades principalment a injectar CO2 en llocs com aqüífers salins profunds, grans bosses d’aigua salada que pot reaccionar químicament amb el CO2 per solidificar el gas al integrar-lo en minerals.
Cohen i Rothman es van proposar modelar les reaccions químiques que tenen lloc després que el CO2 és injectat en un entorn rocós i salat. Modelar les reaccions químiques entre les dues regions principals: una àcida, de baix pH, amb una alta concentració de CO2, i una de pH més elevat, plena d’aigua salada. Atès que cada tipus de carbonat reacciona de manera diferent quan flueix o es difon a través de l’aigua, els investigadors van caracteritzar cada reacció, i van examinar minuciosament les seves possibles conseqüències en cada escenari.
Quan l’equip va analitzar les reaccions químiques entre les regions riques en CO2 i les regions d’aigua salada, van trobar que el diòxid de carboni es solidifica, però només a la interfase (la regió fronterera). La reacció crea en essència una paret sòlida en el punt on el CO2 es troba amb l’aigua salda, evitant que la major part del CO2 reaccioni amb aquesta última.
Es creia que la major part del diòxid de carboni es convertiria en un mineral sòlid. Els resultats del nou estudi suggereixen que només una quantitat notablement menor es precipita, encara Cohen i Rothman admeten que les seves prediccions teòriques requereixen experiments per determinar amb la suficient certesa la magnitud d’aquest efecte.
Font de la noticia: Mechanisms for mechanical trapping of geologically sequestered carbon dioxide
