Amb l’auge de matèries primeres, una marca alemanya planeja exportar el ferro que queda a Xina
Pedro de la Hoz recorda quan el mar omplia la badia de Portmán. “Era una preciosidad veure aquesta badia neta com una patena al capvespre”. Fins a 1957 Portmán va ser una ferradura perfecta, un port natural usat des dels romans. Fins que aquest any van començar els abocaments miners de l’empresa francesa Peñarroya, milions de tones de fang amb metalls pesats que durant 34 anys colmataron la rada i van crear el gran punt negre en el Mediterrani.
De la Hoz va ser d’alguna forma còmplice. Ell va treballar en Peñarroya com a enginyer tècnic de mines entre 1968 i 1990, quan va tancar la fàbrica. Espanya estava ja en la Unió Europea i els francesos van vendre per una pesseta la signatura per llevar-se problemes. “Quan passeig per allí m’entra un desconsol molt gran. Sigues el malament que ho hem fet, però érem uns maneu-vos, uns morts de gana que guanyàvem un jornal”, reflexiona aquest home de 70 anys —gorra, ulleres de sol i barba blanca de dos dies—. Està en un cafè en La Unió, el poble miner i flamenc a 10 quilòmetres de la badia i al que pertany Portmán.
El Govern veu inviable gastar 80 milions de diners públics i confia en la inversió privada per a la regeneració
El seu consol és el seu fill. Es diu com ell, Pedro de la Hoz, i també és enginyer tècnic de mines. Va néixer en 1972, mentre ell portava un torn de la fàbrica i procurava treure tot el plom i la plata possible de la serra minera. Com les vetes eren dolentes, Peñarroya volava enormes quantitats de terra i en el safareig Roberto, en el seu moment el major d’Europa, la tractava amb productes químics. Solament una mínima part valia. La resta, un llot parduzco amb reactius i restes de plom, zinc, cadmi, s’abocava a la badia a través “del doll”. Tiraven milers de tones al dia al mar. Tant, que el doll calia moure-ho amb freqüència i cada vegada quedava menys de l’enorme badia usada des dels romans, els que van donar origen al seu nom: Portus Magnus.
El fill de De la Hoz no pot tenir una ocupació més diferent. Ha estat contractat allí per l’empresa alemanya Ària International, intermediària especialitzada en “ferro secundari”, el que s’obté de jaciments no convencionals. Des de fa mesos, Ària, en col·laboració amb l’espanyola Acciona, realitza sondejos per conèixer la composició dels abocaments de Peñarroya per donar-li sortida comercial. De la Hoz fill està sobre la petita plataforma fondejada a la meitat de la badia. Vol aprofitar el bon temps que per fi permet avançar en els sondejos i mitjà de debò mitjà de broma els diu als obrers gallecs que manegen la pontona: “Avui cal menjar un entrepà ràpid i si acabeu abans hi ha cosina per a tots”.
Els 35 milions de tones que van saturar la rada i van arrasar el fons marí han estat un quebradero de cap per als Governs en els últims 23 anys. Però ara, la demanda xinesa de matèries primeres canvia el panorama: aquests residus alberguen ferro, i el ferro té interès comercial.
Arturo Gutiérrez, enginyer responsable dels treballs d’Ària, explica el seu projecte: “Podem dragar l’ancorada sense cost per al contribuent i manar el ferro a les acereries de Xina”. Ària calcula que dels 20 milions de tones de residus accessibles —no es pot treure tot l’abocat, doncs va arribar 12 quilòmetres mar endins—, entre quatre i cinc són de ferro. El preu de la magnetita s’ha duplicat des de 2009, i ronda els 120 dòlars (87 euros) la tona. Ària ha anunciat una inversió de 250 milions en vuit anys per extreure tot el material, amb el que recuperaria la línia de costa de 1957. Pretén manar el ferro a Xina, usar la sorra per regenerar la platja i amagar la resta —que inclou metalls pesats tòxics— en les antigues mines. Estima que crearia 300 ocupacions directes.
L’alcalde de la Unió, el popular Francisco Bernabé, està enlluernat amb el projecte: “És una paradoxa que la mineria repari el que la mineria va destruir”. Aquest tipus gran i carismàtic arriba gairebé a l’hora de menjar a l’Ajuntament i allí li aborda una filera de regidors amb cuitas. El consistori està en un edifici modernista de principis del segle XX, quan La Unió era una rica ciutat minera. Explica que en Portmán s’extreia el 70% del plom de la Península i el 20% de la plata, però el ferro no aconseguia el 70% de llei que exigien llavors les acereries europees. “Però sí supera el 52% que exigeix la indústria Xinesa i el 54% d’Índia”, afegeix amb una lleu lluentor en els ulls.
Abans que Ària va ser l’empresa espanyola Editec la que es va interessar pel jaciment, però és la signatura alemanya la que ha pres la davantera, segons les fonts consultades. El passat 20 de febrer, la Comunitat de Múrcia va aprovar la proposta de resolució per declarar “jaciment d’origen no natural” la badia de Portmán, pas previ per a la seva explotació. El Ministeri de Medi ambient ultima el plec de condicions del concurs públic perquè les empreses que vulguin puguin optar a extreure el mineral, una mica del que el departament no coneix precedents.
L’impuls per donar un ús comercial als residus de Portmán és el mateix que ha portat a reobrir les mines de Riotinto (Huelva) o Aznalcóllar (Sevilla): l’apetit xinès i indi per les matèries primeres, que fa rendibles explotacions fins ara ruïnoses.
Però al poble no arriba el rumor del mercat internacional de minerals. El que predomina és un escepticisme regat durant els lustres de promeses incomplides. “És un paripé per arribar a les properes eleccions. No em creo aquest projecte, no em crec que el ferro vagi a pagar la regeneració. A més, els abocaments no eren homogenis al llarg de la badia”, opina Luis Martínez, expresident del comitè d’empresa de Peñarroya, on va treballar com a mecànic durant 25 anys. L’alcalde comprèn els dubtes: “Clar que la gent no l’hi creu, perquè ens han explicat tot tipus de pel·lícules durant més de vint anys. I ho han fet els de tots els partits. Però aquesta vegada sí ho veig perquè hi ha negoci, i depèn de la iniciativa privada”.
El problema és que el pla d’extreure els minerals arracona el projecte que el Govern va aprovar en 2011 per regenerar part de la badia. Consistia a extreure tres milions de tones d’estèrils (set vegades menys del que plantegen Ària i Acciona) i recuperar part de la línia de costa, però sense retrocedir fins a la situació de 1957. “És inviable fer-ho ara amb diners públics”, admet Pablo Saavedra, director general de Costas, que xifra el cost en 80 milions. “No em sembla malament que algú s’enriqueixi amb això, però l’extracció de mineral ha d’estar supeditada al projecte públic de regeneració”, afegeix.
Aquesta és la principal trava, que el pla inicial contemplava treure un volum d’abocaments menor, i ampliar-ho fins a on vol Ària requeriria probablement més permisos. “Tot indica que caldria realitzar una altra declaració d’impacte ambiental”, segons el responsable de Costes del ministeri. Una nova declaració implica fàcilment dos anys de tràmits, tret que l’empresa accepti començar amb el projecte del ministeri mentre tramita l’ampliació.
El pla té detractors. Dues professores de Químiques de la Universitat de Múrcia, María José Martínez i Carmen Pérez, que han estudiat el lloc per al ministeri, s’oposen en les seves al·legacions a el “moviment enorme i perillós de residus”. Els grups ecologistes i veïnals mostren recels similars. La seva reivindicació històrica és recuperar la línia de costa de 1957, però dubten de les intencions de l’empresa i del ministeri. Creuen que l’explotació minera no solament enterraria la regeneració promesa, sinó que “condicionaria el futur de la badia una altra vegada a una concessió minera”.
El director de Costas insisteix que les condicions impediran això, i que els avals que exigiran faran impossible que algú abandoni el projecte a mig fer si, per exemple, cau el preu de les matèries primeres.
Pedro de la Hoz pare recorda tots els plans fallits. Ell va ingressar en el PSOE local per moure la recuperació, i compte que va lliurar el carnet fart que li prenguessin el pèl. “Arribava l’any anunciat de cada regeneració i no es movia un espart”. Gairebé cada Govern ha tingut el seu anunci per Portmán, i no obstant això aquí segueix la placa sobre l’antic port esportiu, envoltat de mates i terra: “Est és el club més modest de tot el gran litoral, que espera aquest pressupost perquè el mar pugui entrar”.
De la Hoz sí confia que aquesta vegada va de debò. Esgrimeix com a prova els diners que ja ha invertit Ària, que l’empresa xifra en 1,1 milions. “Hi ha hagut molt bla, bla, bla, però aquests senyors són els únics que han arribat amb diners”, postil·la De la Hoz fill. El tancament de la mina no solament va deixar l’ancorada aterrida i l’amargor en els seus habitants, sinó que va sumir al poble en la ruïna. “Tenim el flamenc (el Festival del Canti de les Mines), però això és un caramel pel qual molts matarien, però del que no es menja. Per a la nostra desgràcia, l’atur en La Unió és del 42% i la regeneració de la badia ens donaria una oportunitat”, resumeix l’alcalde. Les ocupacions en els camps de golf i als hotels de la Màniga, a l’altre costat de la serra, no compensen el tancament de Peñarroya: la mina va ser la vida de la Unió i després la seva condemna. Pot ser que els seus residus ajudin al seu renéixer.
